Tal com podeu imaginar, benvolguts lectors, us vull parlar de Jesucrist. I d´una de les qüestions més cabdals pels creients: anunciar la seva Bona Notícia. El problema és que no es tracta, com erròniament podríem pensar, d´anunciar-la als no-creients si no més aviat als descristianitzats. La descristianització que a casa nostra ve de lluny, però potser no pas tant com a la veïna França, s´alça sobre un patrimoni del qual se n´ha perdut la consciència. Estem submergits, ho vulguem o no, en un marc cultural d´arrel cristiana. I aquest fet fa que patim una de les pitjors ignoràncies: creiem saber i ja no busquem aprendre. Però encara hi ha alguna cosa pitjor que el descristianitzat: el creient que creu posseir a fons la llei de Déu i que pensa que l´evangelització va adreçada als altres. Es molt difícil anunciar l´Evangeli als cristians de sempre. Fins fa poc ser catòlic era com l´estat civil. Es parlava de Déu com es podia parlar de la collita i el temps que feia, de la partida de cartes al bar del poble o de l’escudella de la mare. Es tractava d´una secularització per confusió a diferència de la secularització d´avui que es fa per separació. Tant en un cas com en l´altre es deixa de banda el tarannà sorprenent i sempre exigent de la paraula del Crist. Al capdavall, la Bona Notícia es sempre nova. Tant si ens mostrem a favor o en contra, creure que això és una cosa passada de moda, evidencia que encara no l´hem començat a escoltar. La més gran urgència rau en evangelitzar els cristians mateixos.
En el sí d´aquesta nostra societat contemporània, també els homes i dones d´Església amb afany d´anunciar l´Evangeli de Jesucrist, som seduïts per una deriva prou comuna que consistiria en centrar-nos en les tècniques de comunicació. Els mitjans desencarnats, permeteu-me l´expressió, no són aptes per parlar del misteri de l´Encarnació. Més ens perdem en allò que és virtual més veiem que la novetat la trobarem en la proximitat física. El futur no es troba en l´iPad, si no més aviat en la carn. La més alta tecnologia de la comunicació ens és donada per la natura: el cara a cara, el braç a braç. Tots els enamorats i promesos ho saben. El cristianisme no vol lliurar només un missatge o una informació. El cristianisme vol manifestar una presència.
No és pas veritat que el cristianisme s´hagi tornat inaudible per la societat, mancada de referències comunes. Aquestes hi són com una veta d´aigua subterrània. A més si això fos realment veritat hauríem d´afirmar també que és el llenguatge en general el que s´ha tornat inaudible. Seduïts per la sofística contemporània, la del tecnicisme, la del marketing i dels webs, que conceben el llenguatge com un instrument de poder, ja no escoltem la nostra pròpia paraula quotidiana. En canvi aquesta paraula crida a una esperança. Té una força en sí mateixa, tant si ho volem com no. Per exemple, quan diem “bon dia” estem desitjant a l´altre un dia net, envaït per la bondat, de coses bones i de bon encert , allò que els profetes anomenen “un dia de plena felicitat en el Senyor”. Imagineu-vos quan diem aquestes expressions tant nostres: “Déu vos guard”, “si Déu vol”, “Adéu siau!” “per l´amor de Déu”. En aquest temps de Quaresma que tot just hem començat, el papa Francesc ens convida a fer gala de tres expressions: “Permeteu-me” “Gràcies” i “Perdó”. Totes tres es troben impregnades d´un esperit profundament cristià. Demanar permís a l´altre, per parlar o expressar la pròpia opinió o desenvolupar un gest o una acció és una manifestació de respecte cap a la llibertat de l´altre i la seva dignitat inviolable: no imposem ni coses ni opinions. Donar les gràcies és reconèixer el regal de la presència i els gestos d´aquell que tinc a prop: el cristià és una persona agraïda. Demanar perdó és un signe d´humilitat i saviesa, un sentir-nos febles i relatius per mor de sentir-nos agermanats i condescendents amb les febleses d´altri. Expressió d´una voluntat alhora de corregir-nos i esforçar-nos a fer millor les coses de no pas com les hem fet. Encarnació de la Bona Noticia de Jesucrist: evangelitzar a peu pla.
+Pax.
Dom Adalbert Puigseslloses
