Cada cop semblen més remotes les estones on hom té possibilitat d’escapar dels ímputs tecnològics, a fi de retrobar un temps i un espai per a la lectura conscient. L’indefugible irrupció de la virtualitat quant a l’escenari educatiu tampoc no ens facilita destinar un temps al gaudi silenciós d’una formació que no passi pel sedàs de múltiples engranatges digitals. Amb tot, la veu del lector a qui podríem anomenar “tradicionalista” no desapareix.
Aquest llegidor, al qual el tram duu (cap a) la paraula, i que sovint conserva l’hàbit de desembrossar la fugacitat d’una vidriera comunicativa on, debades, les competències emocionals generades per tota formació intel·lectual (i viceversa) deixen de cobrar sentit, necessita cercar i trobar indrets — tal vegada, trabucats en confins — per a una lectura que reposa al bell cor dels sentits. Tal tasca no és gens brèvola: llegir sense artefactes és motor d’una educació per a l’ànima. Posant en l’actiu l’hàlit de retrobar la lectura com a recés exempt d’aparells, no és baladí citar La sopa de l’avi
(Mario Satz), un relat que submergeix el lector en un viatge d’on poua l’essència de viure: hi ha miríades de colors que impregnen un llenç de supervivència i que menen cap al sentit sublim de la tendresa.
L’obra, representada a guisa de tela artística, teixeix una relació entre avi i neta que ens capbussa al fons de les petites coses, en aquell racó del mar on el coratge respira, instintivament, baldament les onades puguin dificultar el camí.
Marta Mitjans
