Si, en termes metafòrics, una màscara aparenta la supervivència en una cingla de teló que pot dreçar a (la mostra de) l’èxit, també és motor d’allunyament del teló de fons més diàfan. No és intranscendent recalcar el pes de la lectura en el recolliment, ni tampoc en l’aprenentatge emocional: tot viatge al cor de les paraules permet destapar l’abrinat vel que cobreix els negres racons de l’ànima humana. A Confessions d’una màscara (Yukio Mishima, trad. al català d’Albert Nolla), el rostre del narrador sembla transcendir el rubor de saber-se trencadís: commou el lector a través d’una prosa impregnada d’autoconsciència, on les ganes de descobrir els racons de l’amor — passat pel sedàs d’un valorós intel·lecte adolescent, que sap que el desig s’esvaeix quan s’intenta capir, i que es pregunta si “encisar” és un verb més preuat que “estimar” — desvesteixen una nova troballa: la gelosia com a fruit del desamor. En aquesta obra, Mishima denuda tot allò que embolcalla la unicitat d’un jove que sembla ser-ne l’aleta del cor. Al seu torn, al protagonista no se li nua el cor de veure com l’entusiasma allò més esgarrifós i llòbrec, enmig d’uns esdeveniments que vesteixen el Japó de feredat, dia per altre i dos arreu, en el context històric referit. Amb tot, els petons com a refugi endolceixen, també, la mirada franca del jo narratiu, un esguard desposseït de màscares i abocat a la voluntat de trobar l’ataràxia — tal vegada, allà on reposa la valentia de ser un mateix —.
Marta Mitjans Puebla
