Isabel passava tots els estius al mateix apartament, un refugi lluny de l’enrenou de la ciutat. Encara recorda els passejos tranquils, les tardes assolellades a la platja, els esmorzars a la terrassa, les excursions amb el seu pare i l’olor de mar per les nits. Amics que van passar, que van marxar amb una promesa, i saludant, quan encara es podia treure la mà per la finestra del tren. Els records que té guardats amb afecte i que reviu cada cert temps, sobretot quan les coses no van massa bé.
Fa poc que ha comprat un petit pis al centre. Viu sola, amb el seu gat. Se sent afortunada, i no és per menys, té la platja a menys de cinc minuts caminant. Li agrada anar a comprar el pa acabat de fer per les matins i quan torna encara hi és. La dona de la finestra, com una estrella fixa, sempre present i lluminosa. És la mateixa casa, les mateixes cortines, la mateixa pintura, encara que el rostre ja no és el mateix. Isabel no se’n recordava d’ella, però avui quan l’ha tornat a veure ha fet memòria i, s’ha adonat que tots els dies està asseguda, a la mateixa cadira, a la mateixa posició. Isabel no sap el seu nom, no la coneix, però recorda que, ja de petita, hi era, potser esperant a algú, potser mirant a través del vidre com els veïns la saluden. Es pregunta que haurà estat de la seva vida, que secrets tindrà. Senteix curiositat i respecte per aquesta dona que sembla viure en un altre temps. El seu rostre, ja ple de arrugues, encara apareix jove quan passa i li regala un somriure, i amb un gest suau, aixeca la mà per dir adéu.
Avui ha tornat a passar, i com el dia anterior s’ha repetit l’escena. Per a Isabel és reconfortant passar i saludar a aquesta desconeguda tan familiar. Sempre és agradable passar i girar el cap per trobar-la. Avui ha passat igual que altres tantes vegades durant tants anys, però és possible que demà aquesta finestra ja no mostri a la seva amiga. Hauria de preguntar-li el seu nom. Potser demà ho faci, en tornar de comprar el pa.
