Ara que finalitza el llarg període de vacances escolars nadalenques, amb el sospir agraït dels pares i avis estressats, em ve a la memòria una reflexió sobre un tema que tot i haver estat esbombat supinament per tothom, no s’ha aconseguit cap avenç mínim, i que té relació amb la conciliació de la vida familiar i laboral, però considerada des d’una perspectiva purament tributària.
Malauradament el nostre sistema fiscal, no contempla cap mesura orientada a conciliar les agendes extraescolars de les nostres filles i fills amb les jornades de treball de les famílies. A ningú se li escapa, per comú experiència, que una de les formes més eficaces – i a vegades la única – de superar aquests temps d’estrès familiar és, o bé contractar les conegudes assistentes o “cangurs”, o bé procedir a inscriure els nostres fills en activitats extraescolars; en resum i en definitiva: mitjançant politiques addicionals i incrementades de despesa familiar, a las que el dret fiscal estatal i autonòmic no atent correctament, per no dir que les ignora descaradament.
Pel que fa al IRPF, aquest impost per via del que s’anomena tècnicament mínim per descendents, parteix de la premissa de considerar com a despesa familiar per cada descendent, la quantitat total i per tots els conceptes de 3.033,33 euros, calculada en promig anual en els seus diferents esgraons de primer i següents fills, import totalment criticable si considerem per exemple que l’Oficina de Consumidors i Usuaris (OCU), té calculat que tant sols la despesa escolar mitjana per fill/a suposa la quantitat de 1.874 euros anuals. Aquesta quantitat de mínim per descendents, ens permet efectivament reduir la quota impositiva per cada fill/a, és a dir reduir l’import que finalment pagarem a la administració fiscal, en la quantia de 591,50 euros en promig per filla i fill, fet que evidentment és benvingut. Tanmateix aquesta reducció impositiva en el IRPF resta compensada gràcies a un altra gran company tributari de viatge que és l’IVA, si considerem per exemple, que les olleres graduades o el transport escolar en comptes de tributar al 4 per cent d’IVA, tributa al 10 per cent, o per exemple si considerem que algun tipus de material escolar, roba o sabates, o els mateixos bolquers dels nadons, tributen al tipus del 21 per cent, és a dir el mateix tipus impositiu que els béns de luxe a efectes d’IVA.
En aquest sentit no es demagògic afirmar que els nostres fills, considerant el nostre sistema fiscal en la seva globalitat, són tractats a nivell familiar com una manifestació de riquesa, i en conseqüència, cap de les seves despeses són dignes de consideració fiscal especial, ni tant sols aquelles despeses concretes que ajuden a conciliar la vida familiar i laboral, considerant que som un dels països amb una de les taxes de natalitat més baixa del món, que a totes llums hipoteca o llastra el nostre futur demogràfic, social i econòmic.
Passa el mateix arreu? Cóm es tracta tributàriament la conciliació de la vida familiar i el temps de treball en altres països? Alemanya fins al 66 per cent de les despeses, inclosa la despesa de menjar de l’assistent, són deduïbles fiscalment. En USA, ho és el 35 per cent també de la despesa de les assistents, inclosa les despeses del seu desplaçament al nostre domicili. A França és deduïble el 50 per cent, i a Suïssa fins a 200 francs mensuals en l’impost federal. Per finalitzar aquesta incompleta llista, podem citar també el cas d’Austràlia on les despeses extraescolars són deduïbles en un 50 per cent.
En aquest país doncs, si tens fills, és perquè ets membre de la classe benestant o de la wealthy people i dels deep-pocketers, i cap de les seves despeses és deduïble, tal i com passa també amb les despeses d’un vaixell de luxe que tinguéssiu en propietat.
Xavier Capelles
Advocat
