Us imagineu la vida sense haver descobert mai la bellesa del Colosseu, del Taj Mahal o de l’Empire State Building? Us imagineu la vida sense haver escoltat mai a Beethoven, Queen, Michael Jackson o Beyoncé? Us imagineu la vida sense haver presenciat mai una pintura de Goya, de Van Gogh, de Dalí o d’Andy Warhol? Us imagineu la vida sense haver gaudit mai de les línies del David de Michelangelo o del Pensador de Rodin? Us imagineu la vida sense haver llegit mai les obres de Cervantes, d’Edgar Allan Poe, d’Oscar Wilde o de J. K. Rowling? Us imagineu la vida sense haver conegut mai el ballet El Llac dels Cignes o les obres de teatre Romeu i Julieta o Hamlet? Us imagineu la vida sense haver vist mai Esmorzar amb Diamants, El Padrí, Titanic o Gladiator?
L’Estat Espanyol ha liderat la retallada de la despesa en Cultura a Europa. El Govern ha passat de dedicar 1.198.893 € a les arts l’any 2009 a invertir tan sols un total de 803.569 € aquest 2016. A més, Espanya compta amb l’impost cultural més alt dels països d’Europa, IVA del 21% que contrasta amb altres com, per exemple, el 7% d’Alemanya o, fins i tot, el 5,5% de França o l’ínfim 3% de Luxemburg. Tot i trobar-se amb aquestes circumstàncies, encara hi ha joves que decideixen estudiar art. Quan escullen aquest camí, en comptes de dir-los allò tan poc original: “fill, no estudiïs art, que no té sortida”, hauríem de donar-los les gràcies. Gràcies a gent com vosaltres el món és una mica millor. Gràcies.
Aquesta és la història de quatre joves estudiants d’art del Maresme…
“Sabia que volia estudiar art des que tenia tres o quatre anys”, explica l’estudiant de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, Sandra Gubern. Fins i tot davant d’un cas així, en què la persona té molt clar des de ben aviat que vol estudiar quelcom relacionat amb l’àmbit artístic, acostuma a passar que els professors, els pares o, fins i tot, els amics els convencen per tal que aquests nois i noies acabin estudiant matemàtiques, dret o enginyeria. Aquest no és el cas de la Sandra, però, ja que segueix el seu camí sense que cap dels comentaris que ha hagut d’escoltar tantes vegades durant aquests últims anys l’hagin fet dubtar. “Això que estudies, quines sortides té?”, “de què treballaràs?”, “a què aspires en aquesta vida?” o “i després de la carrera, què?” han estat algunes de les frases més freqüents pronunciades per la gent del voltant de la Sandra. No obstant això, ella assegura que quan saps realment allò que vols, no hi ha res ni ningú que pugui fer-te canviar d’opinió.
Així mateix, la Laura Lloret, estudiant de Disseny Gràfic a l’Escola d’art superior de disseny Pau Gargallo de Badalona, ha patit una manca de confiança durant els seus anys d’estudiant per part del professorat. La Laura se sent orgullosa d’ella mateixa, sobretot quan recorda que els professors mai van apostar per ella, “quan estava cursant l’ESO, no creien que pogués arribar a Batxillerat. Vaig fer Batxillerat. Quan estava cursant Batxillerat, no creien que pogués arribar a fer un grau universitari. Estic fent un grau universitari”. I, notablement alleujada, exclama “encara sort que no els vaig fer cas!”.
En canvi, tant la Sandra com la Laura, coincideixen a dir que els seus pares les han ajudat en allò que han pogut i els han donat suport sempre. Tanmateix, no sempre és així. Elles mateixes reconeixen que, de vegades, també han tingut dubtes sobre el futur de les seves filles i així els ho han expressat. Els pares de la Laura no estaven gaire convençuts de la decisió que ella volia prendre i han intentat que, abans de començar uns estudis, estigués molt segura d’allò que volia fer. Però una vegada van adonar-se que el disseny gràfic era l’elecció final de la jove, van estar al seu costat per a allò que ella necessités. La Sandra, per la seva banda, ha viscut un cas semblant. Ella mateixa ens ho explica, “els meus pares, alguna vegada, m’han plantejat altres opcions amb més futur”. Aquest plantejament tampoc va treure-li del cap la idea d’estudiar art.
Acostuma a passar que els familiars es prenen la faceta artística dels joves de broma. És el cas de l’Oriol Riera, actor teatral a la companyia La Trapa de l’Agrupació Congrés. Ell mateix reconeix que certs membres de la seva família no es prenen la seva carrera teatral seriosament. Tot i que també confessa que no li dóna gaire importància, “a mi tant me fa!”.
En Carlos Llaó, estudiant de cinema a l’Escola de Cinema & Audiovisuals de Catalunya, per la seva banda, sempre havia estat interessat en el cinema però mai s’havia plantejat estudiar-lo com a tal. Quan va acabar el Batxillerat, va començar estudis de Periodisme i va ser durant aquell any que es va adonar que no volia seguir estudiant el grau que tot just havia començat. Ell volia fer realitat el seu somni d’estudiar cinema. Així que va canviar el micròfon de periodista per la càmera i la claqueta de cineasta.
Sigui com sigui, tots ells s’esforcen per seguir fent allò que realment els omple de veritat. Lluiten contra la difícil situació actual en què es troba l’art i treballen per tal de poder dedicar-s’hi en un futur. Jo no vull ser un impediment més per tal que aquests joves facin allò que els fa feliços. I vosaltres?
Gemma Garcia (Article i fotos)
